Ja hem tornat. I ho hem fet amb les maletes carregades de experiències viscudes i de coses apreses. Ha estat un viatge curt, massa curt, però fet amb la intensitat que dona el viatjar per viatjar, sense necessitat d’arribar enlloc.

N’hem après molt d’un país on el temps es dilata, on qui menys té és qui més et dona, on es viu amb dignitat l’existència diària, on amb l’albada neix l’esperança i  amb la posta la decepció que no pot, però, esborrar el seu somriure.

Ens ho han donat tot i  ens hem sentit acceptats i estimats, sense retreure’ns la nostra pell blanca, els nostres prejudicis, els nostres costums ni les nostres pors.

Cadascú de nosaltres ha deixat a Senegal una part del seu cor.

Ha estat un viatge enriquidor cap el nostre interior per retrobar-nos a nosaltres mateixos, per comprendre’ns i arribar a comprendre els altres.

Hem arribat a Senegal amb les butxaques i les maletes plenes d’objectes materials que ens lliguen a les nostres llars. Hi portem llibretes, pilotes, medecines, però per sobre de tot anem carregats de prejudicis, d’estereotips i de pors.

Les maletes es buiden mentre anem desgranant camí. Les coses que anem lliurant a les escoles deixen espai per als somriures i les mirades que no ens omplen les butxaques però sí el cor.

També mica a mica ens desprenem dels prejudicis i les pors que llisquen fins a caure arrossegades per les gents que anem trobant.

Persones que viuen amb dignitat la seva existència, que potser no tenen gaire però que ens ho donen tot. Que ens acullen a les seves llars, ens ofereixen el seu matalàs, el seu grapat d’arròs, la seva poca aigua, el seu somriure i la seva mà estesa.

Es colpeix aquesta generositat i ens preguntem si nosaltres, en el nostre dia a dia quotidià, seriem capaços de fer el mateix, si deixaríem lloc a la nostra taula per a qualsevol dels qui ara ens conviden

S’encongeix el cor, es tanca l’estómac, la pell s’esborrona, les paraules s’enganxen al coll i en cadascú de nosaltres sense excepció, el ulls brillen per una llàgrima que no acaba de sortir quan els menuts de l’escola ens entonen una cançó per agrair-nos les quatre foteses que només el permetran escriure una mica millor.

I al vespre, quan el sol dorm i  passegem entre les cabanes, els ulls dels vells asseguts a la fresca s’il·luminen de gratitud si som capaços de perdre un minut per estretar-los la ma, mentre un xic empès per la mà de sa mare ens ofereix una mica de te.

Segur que alguns de nosaltres repetirem aquest viatge. Malgrat els mosquits que apunyalen i el sol que esclafa, hi tornarem per a compartir una altra cop  una ampolla de vi de palma amb amics que encara no ho són a l’hora en que es confonen llums i ombres, quan neix la nit. 

Ja a casa, veig a  les noticies una altra piragua que s’ha enfonsat a les costes de les Canàries. Cerco entre les cares dels que n’han sortit vius algú conegut